Petjades

L’aigua s’apropa i s’allunya d’ells amb una cadència pausada i una remor suau. Dino corre al seu darrere, provant de perseguir-la. Sempre se li esmunyeix i ell li lladra, indignat. Al seu costat, Dani l’acompanya en la seua infructuosa comesa. Els salts del Dino són àgils, ràpids i alegres. Els de Dani, més lents i feixucs. Enmig de l’últim intent Dani trontolla i acaba per caure en l’arena tova. En sentir el cop, Dino s’acosta corrent al seu amic i l’empeny per l’esquena, ajudant-lo a aixecar-se. Dani riu i el so de la seua rialla es fon amb el de les ones. La cua de Dino se sacseja amb l’alegria d’escoltar eixa música a les seues orelles. Girant en cercles al voltant de Dani, s’adona de quelcom més. La sorra sobre la qual juguen està plena de xicotetes formes. Intenta tocar-ne una d’elles, però desapareix immediatament, convertida en una altra molt més gran i irregular. Amb ambdues potes davanteres intenta dessoterrar algun dels misteriosos objectes, però l’únic que aconseguix és enfonsar les seues extremitats més i més en l’apegalosa sorra, que ara cobreix la meitat davantera del seu cos, quasi ocultant el negre pelatge. Quelcom crida l’atenció del seu olfacte. Alça el cap per veure millor i observa com Dani se separa d’ell, amb les seues passes vacil·lants, seguint l’inclinat camí al llarg de l’aigua. El que més li sorprén, però, és veure que els seus menuts peus deixen darrere d’ell unes formes allargades i coronades per cinc més menudes. Dino corre darrere d’ell, incapaç de contenir la seua curiositat. Entusiasmat, topa amb Dani, qui cau de nou a terra. Després de comprovar que el xiquet riu, es gira altra volta per vore en terra el que siga que Dani ha deixat caure. La seua sorpresa no pot ser més gran quan s’adona que al costat del camí marcat per Dani ha aparegut una nova filera, amb formes més menudes i amb només quatre coronamens. No li dóna temps a investigar més sobre elles; una nova ona, amb més força que les anteriors, ha arribat fins a ells, esquitxant-los i xopant-los. Dino s’espolsa l’aigua del cos, creant una pluja que torna a mullar l’infant, qui fa una cabriola i emet un alegre xerroteig. El cadell torna a inspeccionar l’arena, però el camí ja no hi és, l’aigua se l’ha endut. Amb desconfiança torna a lladrar a les ones.

Laura Barranco Navarro

Imagen de Erika Falco en Pixabay